El Transiberià. Viatjant en somnis. Cap. III

Quan el Maquinista passava per el vagó de la Zina, es solia aturar al seu camarot.
Ell demostrava un interés per ella que ningú mai havia demostrat, la tractava com ningú l havia tractat, i ella, mig adormida i mig atemorida, es deixava endur per algú que li donava tot allò que feia temps que anelava. Amb ell semblava que el temps s aturava, que tot era fàcil, els pesos que carregava es feien més lleugers.
El camarot d aquell vagó es va convertir en el seu refugí clandestí. En les seves trobades hi va començar a haver besades, carícies, abraçades i paraules que anaven més enllà de la d una simple relació d amistad. El Maquinísta no desaprofitava la seva manya de seducció, i la Zina es deixava seduir per primer cop a la vida, i es deixava encisar per la sensibilitat i alhora la inteligència d aquell home misteriós.

Ell deixava anar algunes de les històries d aquell tren, que a la Zina li agradaven però que molts cops li costaven d entendre. Eren històries de guerra però també d humanitat. 

Aquelles històries li resultaven com peces d un trencaclosques complicat.
I de cada cop tenia més preguntes, preguntes que silenciava temerosa de que les responstes poguessin fer aturar les papallones que començava a notar.
Era possible que aquell maquinísta seductor gaudís de refugis clandestins a cada vagó d aquell tren? Realment qui era? Què era? Era una ànima lliure sotmès a l esclavitud d aquella màquina , o un heroic defensor de tots aquells tresors que s amagaven en aquell tren? Què era el que cercava? 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s