El Transiberià. Viatjant en somnis. Cap. V

No van trigar a tornar-se a veure, ell estava envoltat de totes les noies guapes que hi havia en aquell vagó i que es deixaven endur per els seus encants de seductor… tot i així, les seves mirades i les seves paraules li feien creure que els sentiments que havien començat a sentir abans d aturar-se a la primera estació no havien canviat. 


Es van veure algunes vegades més. Una d elles era la darrera nit abans d arribar a la segona estació, feia lluna plena i aquest cop havien quedat a la cabina del Maquinista. 
Quan la Zina arribà, va notar alguna cosa extranya en la seva expressió…
-Que et passa?

-Estic cansat i demà m he de llevar d hora que prest arribam a l estació.

La Zina no el va creure, la seva cara reflectia cansament però més que això reflectia distància, preocupació, tristesa, buidor…?

S hi va acostar i li va donar allò que desitjava, volia fer desaparèixer tota aquella melancolia misteriosa. Es va posar a sobre seu i ell per uns instants va fer una rialla, la rialla d aquell nin que tornava boja a la Zina. D ell també va descobrir que darrera tota la força s hi amagava una gran sensibilitat. I mentre, la melancolia, les rialles, les besades, carícies, sentiments i passió van ser els protagonistes, només, del principi d aquella nit.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s