El Transiberià. Viatjant en somnis. Cap. VI.

Res feia predir com acabaria la nit… I es que ningú sap ben bé perquè, però a trenc d Auba, just quan comencen a sortir les primeres clarors, la Zina es va veure envoltada, de cop i volta, per les ombres de tot allò que havia deixat a aquella primera estació.


No entenia perquè aquelles ombres li apareixien ni què significaven. Però va saltar atemorida i va fugir d aquelles ombres, així com també d aquell Maquinista i d aquell tren.
Va botar del vagó cercant l aire net de la natura. Es va enfonsar enmig del bosc que hi havia al costat de la via d aquella segona estació. Allà s hi sentia bé, el sol entrava entre les branques i donava color a les fulles d aquells arbres, sentia el xiuxiueig dels ocells i notava la màgia d un riu que devia ser prop d allà, … 


De sobte, va notar que alguna cosa li feia passigolles … eren petites papallones que es van posar a volar i a envoltar la Zina, qui es va deixar captivar per el seu encant i la seva bellesa. Com podia ser que allò tan petit i delicat tingués aquella força que tenia per volar? Va quedar una estona admirant la llibertat amb la que es movien, la llibertat que ella desitjava trobar.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s