Síndrome d Estocolm… Malaïdes Paraules!


Com podem estar enganxats a qui ens té presoners?? És el Síndrome d Estocolm, i a mi em passa!

Començaré explicant que han estat mesos de baixades i pujades, en les que he anat descobrint moltes coses de mi mateixa que desconeixia o tenia enterrades.

La lectura era una de les enterrades. Ja de petita el meu padrí me contava rondalles amb una expressió que em feia quedar bocabadada. La meva mare s inventava històries en les quals nosaltres erem els protagonistes. Als 11 anys Matilda es convertí amb la meva peli preferida! I als 15 tenia una estanteria de 3×3 replena de llibres! Em sentia una mica rara per preferir quedar a casa llegint que sortir amb els amics. Als 21 vaig anar a viure amb la que era la meva parella i l estant de la sala també es va anar omplint… però alguna cosa va passar … En 10 anys aquell estant havia quedat buit…

Ara, després del meu despertar, separació, i recerca de mi mateixa, m he retrobat amb la lectura.
Però a més d aquest retrobament, he fet una descoberta també relacionada amb el món de les paraules… l escriptura com a teràpia, i com a font de plaer!! Una descoberta bestial!

I és que durant aquests mesos de crisi ha estat on he trobat en ella el meu flotador!!

Vaig començar per escriure el relat del meu viatge sola, però a partir d aquí cada vegada que em trobava sola nadant a dins un pou… era ella la que em salvava!!

Paraules una mica emprenyoses que em despertaven a les 6h del mati i no em deixaven dormir més, o que em feien aturar a un racó de la carretera! No sé ben bé d on sortien aquelles malaïdes paraules, si del cap o del cor, però sí de més enllà de la consciència! Paraules i frases anaven brollant d una font que no sabia que existia!

Escriure era descobrir! Cada escrit que penjava era un nou descobriment de mi mateixa! «És el procés d escriure el que permet a l autor descobrir el que vol dir». Sí, és així. Aquesta frase l he llegida avui i m ha fet reflexionar sobre tot plegat.

Amb l escriptura no em sentia mai sola. I em despertava sentiments i emocions que necessitava treure i sentir! Fins i tot sentiments desagradables que a través de l escriptura es feien agradables perquè em feien sentir viva…Em feia trobar amb mi mateixa, i trobar tots aquells tresors que havia perdut feia anys: emocions, sentiments, paraules i calma.

Les paraules s estan convertint en una droga, o en segrestadores de consciència! Em ve la inspiració, escric, i després penso que mai més tindré res per contar… fins que les paraules me tornen a segrestar!! I noto el plaer, i torno a caure i recaure…

A vegades em plantejo si és que darrerament m estic convertint en una mica massoca. És el síndrome de Estocolm…

Gràcies malaïdes paraules!

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s