El Transiberià. Viatjant en somnis. Cap IV.

Era Primavera, un matí en que el sol brillant entrava per la finestra d aquell vagó. La Zina començava a sentir un interés per aquell Maquinista que anava més enllà del descobriment o del joc d unir les peces d un trencacloques. Havia deixat de veure’l com allò de massa perfecte, massa sobreposat i massa jove. Havia conegut el seu interior i també, com el tren, tenia una història que tocava, era afectuós i proper, i havia anat demostrant que era més madur del que semblava a simple vista. Gràcies a ell els colors de la vida de la Zina havien passat de blancs i negres a colors vius i radiants.

 I en aquells moments, esperava ilusionada la seva arribada quan, de sobte, va veure passar una carta per sota de la porta.

Zina,

Arribem a la primera estació. Esteim començant a sentir i me peocupa tot aquest equipatge que portes a la maleta. Saps que amb tots aquests pesos no podràs viatjar molt lluny, i seguint d aquesta manera no podrem construir res més que una ruina. Has de baixar a la pròxima estació i descarregar els pesos que dus a la maleta.


Va sonar el so que alertava que el tren arribava a l estació. El tren es va aturar. I amb el tren, tot el món de la Zina.

Així… el seu cos i la seva maleta van baixar a l estació.


La Zina va obrir la maleta, i d allà van començar a sortir totes les pors, debilitats i pesos amb els que havia viscut tots aquells anys, i que havien fet d ella una persona enterrada i reprimida.


Uns instants després, tornava a ser dins el mateix vagó amb la satisfacció i el sentiment d haver-se alliberar de tot allò. 
També amb l esperança de tornar a trobar-se amb el seu Maquinista.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s